La representació plàstica contemporània es mou en l’ambivalència entre el plaer del gest, i la densitat de l’emoció. Claudi Martínez Borrell, home de la reflexió, no podia escapar, donada la seva sensibilitat pel fet plàstic, d’aquesta tenalla al moment que, sentint la necessitat de projectar-se més enllà de les estructures, volia introduir-se a l’expressió entesa com un flux interminable de la pròpia personalitat. Tot era pertinent i tot era prou justificat perquè les matèries, els colors, en aquest cas són, és veritat, ells mateixos, matèries i colors, però bàsicament, fonamentalment, fluid emocional, desig d’expressió plàstica.
Representació i expressió plàstica de què? Del gest i de l’emoció de qui el realitza; la resposta del seu entorn. I així tornem al ritornello , la clau de l’art contemporani. Art eminentment de si mateix: una cançó de l’entorn per al seu ús personal … i de tots aquells que hi vulguin participar.
Arnau Puig
